(Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Filosofia)
| Data: |
1995 |
| Resum: |
Aquest article en complementa un altre aparegut en el número anterior que portava per títol "Notícia d'Ernst Cassirer (1874-1945)" i que presentava una visió general de la filosofia cassireriana en forma de biografia intel·lectual dominada per un tret constant: el neokantisme. S'ofereix aquí un estudi d'aquest terme atenent tant els seus continguts com els filòsofs que l'integraren. Per definir el neokantisme cal tenir en compte la significació del kantisme. La interpretació del kantisme en un sentit més ampli o més estricte determinarà l'abast del neokantisme. L'autora arriba a la conclusió que només és eficaç el sensu stricto dels dos termes, ja que el primer podria referir-se en un grau més o menys elevat a molts dels corrents de la filosofia contemporània. Els filòsofs pertanyents al neokantisme sensu stricto es presenten distribuits en dos grups: els autors no lligats a escola i els autors lligats a escola, amb la intenció de mostrar com no necessariament els primers antecedeixen els segons, sinó que a vegades són coetanis; les dues divisions, pero, s'encavallen en alguns casos. El grup dels autors no lligats a escola es divideix, segons el particular enfocament del neokantisme, en tres subgrups: l'epistemològic, l'axiològic i el psicològic. El neokantisme epistemològic presenta tres vessants: l'empiricista, la realista i la lògica, la darrera de les quals coincideix amb el neokantisme de l'Escola de Marburg i, per tant, de Cassirer. Tots aquests grups comparteixen l'actitud metodològica de l'estudi directe, sistemàtic i rigorós dels textos de Kant, com també la interpretació de la revolució copernicana no com una inversió de l'analogia del reflex de l'objecte al subjecte, sinó com la substitució definitiva del paradigma substancialista pel paradigma funcionalista. Això implica l'adopció de l'itinerari metafísic de la gnoseologia a l'ontologia, com també la valoració de la història de la metafísica segons que aquesta sigui críticament legítima o bé críticament il·legítima. La intenció d'aquest article és la mateixa que la de l'anterior, tot i que aquí no figuri de forma tan explícita: reclamar la conveniència de reintroduir el neokantisme en els debats contemporanis. |
| Resum: |
This article complements another published in a previous issue and entitled "A Notion of Ernst Cassirer (1874-1945)". It gave a general view of Cassirer's philosphy in the form of incellectual biography marked by a single characteristic: Neo-Kantism. Here a study of this term is offered, taking into account not only its content but also the philosophers identified with it. In order to define Neo-Kantism, one must consider the meaning of Kantism: the interpretation of Kantism in a wider or stricter sense will determine the scope of Neo-Kantism. The author reaches the conclusion that only the sensu stricto of both terms is efficacious, since the first could refer, to a greater or lesser degree, to many currents of contemporary philosophy. The philosophers belonging to Neo-Kantism sensu stricto may be divided into two groups: authors not linked to the school and those who are linked, with the intention of proving that the former do not necessarily precede the latter and that, rather, they are at times coetaneous. Nonetheless, the two divisions de overlap in certain cases. According to the particular Keo-Kantian focus, the group of authors not linked to the school is divided into three sub-groups: epistemologists, axiologists and psychologists. Epistemological Neo-Kantism has three facets: empiricism, realism and logic, the last of wich coincides with the Neo-Kantism of the Marburg School and, therefore, with Cassirer. All of these groups share the methodologica1 actitude of direct, systematic and rigorous study of Kant's texts, in addition to the interpretation of the Copernican Revolution not as an inversion of the reflex analogy of object to subject but rather as the definitive substitution of the substantialist paradigm by the functionalist paradigm. This means the adoption of the metaphysical itinerary of gnoseology to ontology, in addition to the evaluation of the history of metaphysics according to wether this is critically legitimate or critically illegitimate. Although less explicitly stated, the intention of this article is the same as that of the previous one: to stress the usefulness of reintroducing Neo-Kantism into contemporary debates. |
| Drets: |
Aquest document està subjecte a una llicència d'ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial, la distribució, la comunicació pública de l'obra i la creació d'obres derivades, sempre que no sigui amb finalitats comercials, i sempre que es reconegui l'autoria de l'obra original.  |
| Llengua: |
Català |
| Document: |
Article ; recerca ; Versió publicada |
| Publicat a: |
Enrahonar, N. 24 (1995) p. 23-34 (Articles) , ISSN 2014-881X |
visitant ::
identificació
(Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Filosofia)
